MujerLive

Oda a la meva terra (Català i Castellà)

Entre aquell febrer i aquest novembre    
l’enyorança no.    
No l’enyorança d’ulls immòbils i lentes llàgrimes    
que necessita orfeons i llegendes,    
sinó la difícil duresa del temps, ja sense espera,    
que fa navegables els records,    
dóna rutes inflexibles a les imatges sepultades    
i bandeja els incendis dels crepuscles sense raça.    
No la gotejant enyorança que plany un sostre,    
renova el gust d’oblidades farines    
i desvetlla l’ombra d’una flor a un rostre,    
sinó el domtat crit,    
el crit que baixa en murmuri sense fi.    
 
Vigoria desesperada del vol de la meva    
sang sense diàleg,    
-oh, sang meva cercant respostes entre les llavors
més altes del cell-    
zenit etern dominant mon esperit i les marxes mutables,    
ets tu, Pàtria!    
Sols, pluges, terres i mars m’estan ocultant l’uniforme
de la teva tristesa ennoblida i callada,    
però no deixen d’arribar-me les barques que endoles
clandestinament.    

Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada
arrel del teu nom.    
Aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,    
la sal d’aquestes aigües soscava l’antiga alegria
de la meva mirada,    
el tròpic clava creus de plata furiosa al meu front.    
Aquí, sents?, em sorprenc a les platges cercant la
ruïna d’un palúdic àngel de madrèpora.    
Estrany dins l’aire estrany, circulo entre les argentades
columnes dels temples de palmeres,    
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel
dels continents,    
comprenent el rictus secret d’aquestes roques tan
fabulosament distants dels pins.    

Oh, Pàtria que tant se t’ha estimat plorant!,    
què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada,    
assetjat per atlètics perfums,    
dins les tardes de cavalls i arcs iris,    
prop dels rius que no coneixen la línia del meu cos?    
Sé que també podria plorar-te,    
sanglotar damunt les radioses mans dels dies
adornades amb els anells senzills de les hores,    
perquè aquí tot és distància per a la tristesa nòmada,    
perquè aquí tot és llunyania per a l’anhel que, a
través de les branques negres,    
anava, adés, a immobilitzar-se en la llum dels hiverns.    
 
Plor i sanglot potser, però l’enyorança no.    
Com puc enyorar-te si no t’has desprès de mi,    
si ets tan forta d’existència que el terrible es suporta
lleugerament,    
com la silenciosa violència de l’amor en el refugi
dels cossos!    
 
La teva crida immensa -detonació de veles
dins la boira immòbil-    
ha romput el somriure de l’univers que s’iniciava
en mes cansades pregàries.    
Total i sense límits en mi, sentint-te, minant-te,
integrant-te a l’instant que encara remunta,    
trobant-te entre la realitat abrupta de la riba i el
ràpid somni de la correntia.    
 
Tu ets arreo.    
Tu ets allà on la mort es fa gran, s’eixampla com
una desembocadura,    
i se’n va, amb els seus sants i herois, a obrir les
boques del silenci.    
Vius en el crit del vençut que es perpetua passant
de les arrels als bressols,    
esperes en les constel·lacions del mut destí que ja
està escollint la forma de l’esperança.    
Allà on neix la bondat de l’home,    
allà on els pobles amb estrella de justícia seuen
mirant-se tranquil·lament a la cara,    
tu respires coronada de muntanya i vestida de
mar i espigues.    
Tu ets el colom que reposa en l’arada del temps,    
la resistència dels teus fills a coure i emmudir,    
aquella vigilància de l’ànima que fa comparar a
les teves totes les flors del món,    
astre vertiginós lligat a l’àncora de la meva angoixa,    
net dins el fang, clar dins la movent obscuritat de
la nit marítima.    
 
Tu ets la terra,    
l’arbre,    
el foc.    
Invenciblement s’ha d’anar aixecant el so de la
teva caiguda,    
el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar,
als cims, sota els arcs de l’alba nova.    
Jo només visc per l’entrada lluminosa dels teus
ocells als graners del món,    
per la resurrecció exacta de la teva veu entre
les escumes…
 

CASTELLÀ:

Entre aquel febrero y este noviembre

    
la nostalgia no.    
No la nostalgia de pupilas inmóviles y lentas lágrimas    
que necesita orfeones y leyendas,    
sino la difícil dureza del tiempo -ya sin espera-    
que hace navegables los recuerdos,    
da rutas inflexibles a las imágenes sepultadas    
y destierra los incendios fríos de los crepúsculos sin raza.    
No la goteante nostalgia que llora un techo,    
renueva el gusto de olvidadas harinas    
y despierta la sombra de una flor en una frente    
solamente el domado grito,    
el grito que cae en un murmullo sin fin.    
 
Desesperado vigor del vuelo de mi sangre sin diálogo,    
-¡oh, sangre mía buscando respuestas entre las semillas más
altas del cielo!-    
cenit eterno dominando mi espíritu y las manchas mutables,    
eres tú, Patria.    
Sales, lluvias, tierras y mares me ocultan el uniforme
de tu tristeza ennoblecida y callada,    
pero me llegan todas las barcas que enlutas clandestinamente.    
Sabes que ando perdido por las islas, mordiendo la delicada
raíz de tu nombre.    

Aquí, donde África y los ciclones se citaron,    
la sal de estas aguas socava la lejana alegría de mis ojos,    
el trópico clava flores de plata furiosa en mi frente.    
Aquí, ¡escúchame!, me sorprendo en las playas buscando
la ruina de un palúdico ángel de madrépora.    
Extraño dentro del aire extraño, círculo entre las argénteas
columnas de los templos de palmeras,    
sintiendo el rictus secreto de estas rocas tan
fabulosamente distantes de los pinos.    

¡Oh, Patria, que tan amada has sido con lágrimas!,    
dime: ¿qué hago aquí, fugitivo como siempre de toda llegada,    
sitiado par atléticos perfumes,    
dentro de las tardes de caballos y arco iris,    
cerca de los ríos que ignoran la línea de mi cuerpo?
  
Yo también podría llorarte,    
sollozar sobre las radiosas manos de los días adornadas
con las sencillas sortijas de las horas,    
porque aquí todo es distancia para el anhelo nómada,    
todo es lejanía para la tristeza que, a través de las ramas negras,    
iba antaño a inmovilizarse en la luz de los inviernos.    
 
Llanto y sollozo quizás, pero la añoranza no.    
¿Cómo puedo añorarte si no te has desprendido de mí,    
si eres tan fuerte de existencia que lo terrible se soporta
ligeramente,    
como la silenciosa violencia del amor en el refugio de los
cuerpos?    
 
Tu grito inmenso -detonación de velas en la bruma inmóvil-    
ha roto la sonrisa del universo que se iniciaba en mis
cansadas plegarias.    
Total y sin límites en mí, sintiéndote, minándote, integrándote
al instante que aún se eleva,    
hallándote entre la realidad abrupta de la orilla y el rápido
sueño de la corriente.    
 
Tú estás en todas partes.    
Tú estás allí donde la muerte crece y se ensancha como una
desembocadura    
y va con sus santos y héroes a abrir las bocas del silencio.    
Vives en el grito del vencido que se perpetúa pasando de las
raíces a las cunas,    
esperas en las constelaciones del mudo destino que ya está
escogiendo    
la forma de la esperanza.    
Allí donde nace la bondad del hombre,    
allí donde los pueblos con estrella de justicia se sientan mirándose
tranquilamente a la cara,    
tú respiras coronada de montañas y vestida de mar y espigas.    
Tú eres la paloma que descansa en el arado del tiempo,    
la resistencia de tus hijos a caer y callar,    
aquella vigilancia del alma que hace comparar a las tuyas todas
las flores del mundo,    
astro vertiginoso atado al ancla de mi angustia,    
limpio dentro del fango, claro dentro de la moviente obscuridad
de la noche marítima.    
 
Tú eres la tierra,    
el árbol,    
el fuego.    
Invenciblemente hay que ir levantando el sonido de tu caída,    
el violado peso joven de tu libertad sepultada ha de brotar,
en las cumbres, bajo los arcos del alba nueva.    
Yo sólo vivo por la entrada luminosa de tus pájaros en
los graneros del mundo,    
por la resurrección exacta de tu voz entre las espumas…

Petonets de Colorets!